Reconèixer els estils de la història de la música. Història de la música 4t ESO
Els estils i les seves dates aproximades d'inici i final
Abans que res s'ha d'advertir que les dades que dono a continuació només són
aproximades ja que cap estil va acabar o començar de repent i que sempre hi
va haver creuaments d'estils, és a dir que alguns autors ja conreaven el nou estil
quan d'altres encara componien en el vell.
Comencem amb l'Edat Mitjana perquè de la música anterior en coneixem els
instruments i part de la teoria però, en no existir sistemes fiables d'escriure la
música, no podem saber amb prou fiabilitat com sonava. Així doncs comencem
per la
Edat Mitjana: s'inicia convencionalment amb la caiguda de l'imperi Romà
d'Occident al 476 i, encara que en la historiografia se la fa acabar
convencionalment el 1453, data de la caiguda de Constantinoble, capital de
l'imperi Romà d'Orient a mans dels turcs, data que es considera l'inici de
l'Edat Moderna, en història de l'art les coses són una mica diferents ja que
l'Edat Mitjana s'acaba quan s'imposen el Renaixement i l'Humanisme,
moviments que en començar el segle XV ja dominen a Itàlia i s'apunten en
altres territoris europeus. Per tant en història de la música l'estil medieval el
fem començar al segle V i acabar al final del segle XIV.
Renaixement: els segles XV i XVI, que els italians anomenen
Quatrocento
i
Cinquecento.
Barroc: els segle XVII i la primera meitat del XVIII (1600 a 1750)
Classicisme: segona meitat del segle XVIII i lleugera entrada en el segle XIX
(1750-1810)
Romanticisme: quasi tot el segle XIX (1810-1900), tot i que sovint envaeix
bona part de la primera part del segle XX.
Segles XX i XXI: a partir del 1900 fins avui. No correspon al nom de cap
estil ja que en el segle XX es varen donar moltes tendències diferents, moltes
es varen creuar en el temps i ens manca prou perspectiva per establir una
dominant clara que resumeixi aquest periode tant recent.
Paràmetres per a no oblidar res durant l'anàlisi d'una audició musical
Estan pensats per a persones sense cap coneixement musical específic.
Ritme: té pulsació (sinònim de compàs i batec constant del ritme)?
hi ha poliritmia (diversos ritmes simultanis)?
velocitat de la pulsació, si n'hi ha, pot ser lenta, mitjana o ràpida
(per tenir-ne una idea aproximada convé comparar-ho amb el
ritme d'una persona caminant)
hi ha ritmes complicats amb figuracions ràpides, síncopes, etc.,
o més aviat són ritmes senzills?
Melodia: quina mena d'
àmbit té:
ample, superior a la octava, o
reduït,
inferior o igual a l'octava. L'àmbit és la distància que hi ha
entre les notes més agudes i les més greus d'una música).
és una melodia
conjunta (que evoluciona amb per graus conjunts
o notes contigües) o
disjunta (que evoluciona saltant d'una
nota a una altra, és a dir que no son contigües).
és una melodia estructurada (se senten frases o motius que es
repeteixen)?
hi ha dinàmica (canvis d'intensitat o volum sobtats o progressius,
però sempre clarament perceptibles)?
Harmonia: és consonant (que sona natural) o no (carregada de dissonàncies
i cromatismes)?
Timbre: hi ha veus humanes? I si n'hi ha, de quin tipus (femenines agudes
o greus, masculines agudes o greus, infantils, contratenor)?
les veus canten
a cappella (sense instruments) o amb
acompanyament instrumental?
si hi ha instruments, són solistes (toca un sol instrument), formen un
grup molt reduït (de 5 o 6 màxim), formen una orquestra de
cambra (de 12 a 14 músics) o formen una orquestra simfònica
(de 40 músics en amunt)?
fixem-nos en els instruments a quines seccions pertanyen: corda,
vent fusta, vent metall o percussió: són tots de la mateixa família
o es barregen, alguna secció domina en algun moment o tota
l'estona?
Textura: és
monofonia o
monodia (una única melodia)?
és
homofonia (polifonia en la qual les diverses melodies van ritme
idèntic)?
és
contrapunt (polifonia en la qual les diverses melodies conserven
el seu propi ritme i dialoguen entre elles)?
és
melodia acompanyada (polifonia en la que hi ha una melodia
principal i d'altres secundàries)?
Gènere: religiós o profà?
vocal (amb veus i instruments o veus soles) o instrumental?
Llengua: llatí, provençal, llegües vulgars (o modernes)
Possibilitats combinatòries i eliminatòries per a determinar quin estil
estem escoltant
Un cop hem determinat tots els paràmetres anteriors podem esbrinar l'estil
musical gràcies a una sèrie d'observacions a partir d'ells. Vejam les
característiques de cada estil:
EDAT MITJANA (500 – 1400
aproximadament)
Ritme sovint sense pulsació (gregorià), només hi ha
pulsació en els trobadors,
els minnesänger i les estampides. Quasi mai trobem polirítmia. En el cas dels
trobadors i els minnesänger, modernament, s'hi posen acompanyaments quasi
contrapuntístics per fer-ho més bonic, però no és rigurosament històric. El més
normal és que l'intrument dobli la veu (faci les mateixen notes simultàniament)
o que entre estrofa i estrofa de la veu improvitzi un dirsurs propi.
Melodia d’àmbit reduït (inferior a l’octava) i conjunta (poquíssims salts),
no hi ha altre estructura que la derivada del
text (estrofes) per tant no hi
podem trobar motius o temes musicals.
Harmonia inexistent (monodia) o perfectament consonant.
Timbre format per veus soles (gregorià) o doblades per alguns (pocs)
instruments (trobadors, cantigues) que no formen conjunt instrumental digne
d’aquest
nom. La música instrumental es redueix a les estampides.
Dinàmica inexistent.
Textura monòdica amb instruments que doblen les veus o a
cappella. Hi
ha polifonies sovint rudimentàries: un pedal o bordó (nota fixa) per sota d'una
altra veu que porta la melodia, o un conjunt de pedals (notes llargues més
greus) per sota d'una altra veu que fa la melodia o diverses melodies a la
vegada però homofòniques i formant acords senzills.
Gènere religiós (molt més abundant: cant gregorià,
misses, motets)
i profà
(més rar, trobadors, minnesänger i estampides).
Forma inexistent a no ser les
repeticions d’estrofes i les misses (es
musiquen sempre el Kyrie, el Glòria, el
Credo, el Sanctus i l’Agnus Dei).
Llengües: llatí (per a la religiosa), sobre tot provençal i alemany per a la
profana. Hi ha el gallec per a les Cantigues de Santa Maria, únic cas de
música religiosa medieval similar en tot a la profana dels trobadors i ¨
minnesnger ja que s'estructura en estrofes, s'acompanya d'un instrument
i la melodia té pulsació.
RENAIXEMENT (1400 – 1600 aproximadament)
Ritme amb pulsació, sovint poc marcada, i polirítmia
(excepte en les
homofonies).
Melodia d’àmbit reduït i majoritàriament conjunta, sense estructures
més enllà de les binàries i
les imitacions.
Harmonia molt consonant amb molt poques escepcions.
Timbre si és vocal, a cappella (format per veus soles) en la música
religiosa (misses, motets) i profana
(madrigals) Si és instrumental hi haurà
instruments polifònics solistes (orgue, llaüt, viola de mà -vihuela-, virginal
o espineta) o bé petits grups d'instruments monòdics i de la mateixa
secció instrumental que toquen plegats per fer polifonia: quartets o quintets
de flautes de bec, cromorms (instrument de doble canya antecessor de
l'oboè), violes (diferents de les de la
família del violí, que encara no existia)
o de metalls (trompetes, trombons i trompes antics)
Dinàmica inexistent.
Textura polifònica del tipus homofonia (totes les veus o parts
van al
mateix ritme formant un bloc sonor) en la música religiosa (misses i
motets),
i contrapunt (les veus o parts dialoguen entre elles
conservant son propi
ritme) tant en la música vocal religiosa com, sobretot, profana (madrigals,
i música instrumental). La melodia acompanyada (una melodia
principal
acompanyada per d’altres secundàries) és molt poc freqüent.
Gènere sobre tot religiós, encara que comença a haver-hi força música
profana tant vocal com
instrumental.
Formes vocal (missa, motet, madrigal) i instrumentals (tiento, ricercare,
fantasia, variacions, etc).
Llengües: llatí (per a la religiosa) i
anglès, francès, castellà, italià, català etc.
(per a la profana). L'alemany per als corals luterans.
BARROC (1600 – 1750
aproximadament)
Ritme amb pulsació molt marcada i presència de polirítmia.
Melodia sobretot d'àmbit ample, però tant conjunta com amb salts.
Clarament estructurada i amb frases
llargues que fan que sembli que no
tenen mai final. Sovint hi ha presència de progressions (fragments melòdics
que es van repetint a altures diferents cap amunt o cap avall.
Harmonia consonant amb presència de baix continu o línia melòdica
greu que sempre està present
(com en la música pop el baix elèctric).
Timbre format per instruments solistes: flauta de
bec, fagot (nou),
oboè d’amore o da caccia
(nous), trompeta, clavecí (nou),
violí i família
(nous), llaüt i orgue) i aparició de l’orquestra de cambra formada per
uns 10 a 15 instruments
principalment de corda (violí i família) encara
que de vegades amb algún
aeròfon com la flauta, l’oboè, el fagot o la
trompeta. El baix continu és sempre integrat d'un instrument de tecla
(clavicèmbal o orgue) i algún instrument greu (violoncel, fagot, llaüt o
tiorba)
Dinàmica que funciona per blocs
sonors: ara fluix ara fort, però
sense augments o disminucions paulatines de la
intensitat.
Textura basada en el contrapunt (les veus o parts són
independents
i dialoguen) sempre reforçat per la presència del baix continu. També
s’inicia la melodia acompanyada, generalment
una veu o instrument
solista acompanyats per un instruments dialogant i un baix
continu. La
homofonia només es troba en els corals protestants.
Gènere: al 50% entre la religiosa i la profana, amb gran augment
de la
música instrumental. Aparició
de l’òpera (profana), l’oratori
(religiós) i la cantata (més religiosa que profana).
Forma: moltes imitacions (temes musicals breus i característics
que passen
d’una veu o part a una altra) que donen lloc a la fuga,
totalment basada en la imitació. També apareix la forma concertant
amb dos tipus de concert: un
per a solista i orquestra (concerto),
i un altre per a petit grup de solistes (dos, tres o quatre) i
orquestra
(concerto grosso).
Llengües: llatí per a gran part de la
religiosa i vulgars (alemany,
anglès, italià) per a la profana i alguna peça
religiosa.
CLASSICISME
(1750 – 1810 aproximadament)
Ritme amb pulsació marcada i polirítmia
sempre present.
Meldia molt estructurada amb frases curtes i “quadrades” (2, 4
o 8
compassos). Solen ser melodies d’àmbit
ample i disjuntes
o
per salts tot i que n’hi ha de
conjuntes i d'àmbit reduït
Harmonia molt consonant tot i que comencen a aparèixer algunes
dissonàncies.
Timbre basat en instruments
solistes monòdics (amb les novetats
de la flauta travessera i el clarinet i els moderns trombons i tubes)
o polifònics, com el recentment creat: el piano, que aviat
esdevindrà
el rei dels instruments. Però també és ara quan s’implanten
l’orquestra
simfònica (amb un mínim de 35 a 40 músics) i el quartet de corda
anomenat clàssic: dos violins, viola i violoncel.
Dinàmica molt important ja que,
gràcies a l’orquestra de la ciutat de
Mannheim i Johann Stammitz apareixen el crescendo i el diminuendo,
és a dir l’augment
progressiu de la intensitat sonora i la seva disminució
progressiva. Aquestes novetats foren tan
impactants i apreciades que
tots els compositors d’aquest periode les
varen incloure en les seves
composicions.
Textura basada sobre tot en la melodia acompanyada (una
melodia
principal i altres de secundàries) encare que sovint també hi
trobem la homofonia (totes les veus o parts
al mateix ritme) i més
rarament el contrapunt.
Gènere sobre tot profà, tot i que no
s’abandona la música religiosa:
és l’època de la música per a grups de cambra
(de 2 a
9, sobre tot
el quartet de corda), de l’inici de la música per a piano i de la música
simfónica. L’òpera
coneixerà un important desenvolupament i millora.
Forma: es redueixen molt les
imitacions i s’implanta la forma clàssica
per excel·lència, la sonata que rebia aquest nom quan
un dels temps
(sovint el primer) de l’obra musical tenia la següent estructura:
una exposició de dos temes, un desenvolupament a partir de
petites cel·lules
d’aquests temes, i una reexposició dels dos temes.
La sonata rebia aquest nom quan era per a piano o duo (de piano
i violí per exemple), però canviava de nom tot i ser la mateixa forma
quan la
tocava l’orquestra, aleshores es deia simfonia,
també
quan amarava una obra en que un solista instrumental s’enfrontava
amb
l’orquestra (com el piano, el violí, el violoncel, etc.) que
s’anomenava concert, i, finalment, també quan
la tocava un quartet
clàssic que
rebia simplement el nom de quartet.
Llengües: totes les vulgars (alemany,
sobre tot) excepte el llatí que
encara era present en força música religiosa.
ROMANTICISME
Ritme més aviat complicat, sovint amb
passatges molt ràpits i
difícils, i amb freqüents alteracions momentànies de la
pulsació
(rubato).
Melodia d’àmbit ample i sovint disjunta,
amb frases molt
llargues que dissimulen una estructura que, malgrat tot, sovint
està molt present. La melodia és la part fonamental de la música
romàntica ja que és la que millor permet fer aflorar les emocions.
Harmonia majoritàriament consonant tot i que apareixen les
dissonàncies força sovint.
Timbre dominat per dues
sonoritats: el piano (solista o
acompanyant) i l’orquestra simfònica (ara molt
més gran que al
classicisme ja que rarament baixa de 70 músics). També algún
instrument nou com el saxòfon.
Dinàmica molt marcada amb pianíssims
quasi inaudibles i fortíssims
eixordants, amb un ús freqüentíssim del crescendo
i el diminuendo.
Textura centrada, sobretot, en la melodia acompanyada explorada
fins a l’infinit.
Gènere: molta més música
profana que religiosa (malgrat que
aquesta no es perd) i una mica més instrumental que
vocal, ja que
l’òpera i el lied
esdevenen centrals.
Forma: predominància de les
formes curtes quasi improvisades
amb estructura ternària o lliure (estudi,
nocturn, impromptu, rapsòdia,
intermezzo, vals, capriccio, etc.) i les grans formes simfòniques o
pianístiques estructurades al voltant de la sonata: sonates i simfonies.
Apareix com a novetat el poema simfònic (creació de Franz Lizst),
de
forma absolutament lliure
(és a dir sense cap estructura predeterminada)
i basat sempre en un text
literari previ.
Llengües: totes les vulgars
europees (alemany, anglès, francès, italià,
castellà, català, rus, txec,
hongarès, polonès, etc.) i encara el llatí per a
algunes obres religioses.
SEGLE XX
Ritme molt marcat o, també,
quasi desaparegut sota el pes de les
masses sonores, polirítmies freqüents i complicades. També, de
vegades absència de pulsació.
Melodia d’àmbit ample, disjunta
(de vegades també molt
conjunta) i
amb estructures poc
evidents. Gran
presència
d’intervals (la
distància que separa una nota d’una altra
consecutiva) completament inesperats
que dónen a les melodies
la sensació d’estar trencades.
Harmonia que inclou un nombre elevadíssim
de dissonàncies.
Timbre: introducció dels instruments
elèctrics i electrònics:
theremin, ones martenot, sintetitzador, etc. Sovintegen els grups
de
cambra (de dos a nou instruments i/o veus) i les grans orquestres
simfòniques. Apareixen les melodies de timbres, una mateixa nota
va passant d'uns instruments a uns altres i canviant per tant el color
tímbric.
Dinàmica: manteniment dels forts
contrastos del romanticisme i el
seu ús del crescendo
i el diminuendo.
Textura sobretot del tipus
polifònic (de les tres variants: contrapunt,
homofonia i melodia acompanyada. Però de
vegades també reapareix
la monodia.
Gènere profà dominant malgrat que es manté una certa quota de
música religiosa. Dins de la profana i
ha una majoria de la instrumental
sobre la vocal.
Forma predominantment lliure, tot i que de vegades
s’usin formes
clàssiques com la simfonia
o el quartet clàssic.
INCOMPATIBILITATS ENTRE ELS ESTILS
Ritme: si sentim poliritmies molt complicades segur que és música
barroca o posterior.
si no hi ha pulsació és molt probable que sigui música medieval
(o del s. XX).
si hi ha rubato és molt probablement romàntica.
Melodia: si és molt llarga, té progressions i sembla fluir constantment
és del barroc.
si es de frases curtes i molt clares (2,4 o 8 compassos) és
classicisme.
si és molt trencada i difícil de seguir és del segle XX o XXI.
Harmonia: si hi ha moltes dissonàncies és molt probablement del
romanticisme final o del segle XX o XXI.
el
baix continu és típicament barroc.
Timbre: si hi ha orquestra de cambra és molt probablement barroca.
si hi ha orquestra simfònica és clássica o posterior. A fixar-nos
si la corda dialoga amb la fusta (típic del classicisme), si els
metalls tenen una presència molt destacada (típic del
romanticisme) o si la percussió té molt protagonisme (típic
dels segles XX i XXI).
la presència de contratenors sol correspondre a la música barroca
(els castrati).
la presència del violí i la seva família denota música barroca o
posterior.
la presència de clarinet i piano delaten que la música és del
classicisme o posterior.
les veus
a cappella són freqüents a l'Edat Mitjana i al
Renaixement, però no vol dir que no siguin possibles més
tard.
Dinàmica: si hi ha
crescendos i
diminuendos és que és música del
classicisme o posterior.
Textura: la
monodia és sobre tot medieval.
la
homofonia és de tots els períodes, sobre tot del classicisme.
el
contrapunt és sobre tot barroc i dels segles XX i XXI però
també n'hi ha en altres períodes.
la
melodia acompanyada és barroca o posterior (amb l'excepció
dels trobadors i minnesänger medievals)
Gènere: la música religiosa a mesura que avança la història de la música va
perdent importància en favor de la profana. També la música
vocal va perdent protagonisme en favor de la instrumental a
mesura que avança la història de la música.
Forma: l'
òpera, l'
oratori i la
cantata són del barroc o posteriors.
la
simfonia per a gran orquestra és dels classicisme o posterior.
la
fuga és del barroc o posterior.
el
poema simfònic per a gran orquestra és típicament romàntic.
el
lied (veu i piano) és típic del romanticisme.
les formes lliures són típiques del romanticisme o posteriors.
